La contrarevolució és derrotada temporalment

Davant la probable assumpció de Vaca Díez a l’executiu (lligat a la megacoalició gonista i recolzat per l’imperialisme nordamericà) i la possibilitat de cop d’estat, el moviment polític dels treballadors va interpretar això com una declaració de guerra, el que va detonar una dinàmica insurreccional a tot el país, amb radicalització de mesures i accions avançades com presa de camps petroliers, tancament de vàlvules de gasoductes, etc. Al districte 8 de Senkata (on es troba la planta de gas) i a altres de la ciutat de El Alto les desfilades de treballadors indígenes amb pics, destrals i fusells manuals cridant consignes de combat eren el preludi de la guerra civil.

Tan gran era la radicalització de les masses que el congrés no va poder fer la sessió a Sucre com era previst. La contundència de la mobilització de cooperativistes miners i camperols a la mateixa capital constitucional –amb un mort i ferits- va atemorir als parlamentaris, que es van veure acorralats al centre de la ciutat per milers de manifestants, mentre que la ruta a l’aeroport era tallada pels camperols per que no poguessin escapar a Santa Cruz i AASANA (el gremi dels treballadors de l’aeroport) entrava en vaga interrompent tot el trànsit aeri.

En aquesta situació d’aixecament nacional amb les classes mitges en vaga de fam i simpatitzant amb la classe oprimida, un cop d’estat significava arriscar-se a un enfrontament obert entre les masses insurgents i l’aparat repressiu, en el qual tampoc podien confiar per la influència de la lluita de classes en els comandaments mitjans i la tropa de les forces armades i policials.

Si a això hi sumem la creació dels embrions de poder obrer i camperol estenent-se a tot Bolívia, el cop al final resultava una mesura arriscada per al sector moderat de la burgesia, perquè aquest podia iniciar una guerra civil per a la qual la classe dominant sembla no sentir-se preparada.

“Això que ha passat és el pitjor que podia passar-nos, però la lluita continua, sempre amb alegria i energia”, admet en l’anonimat i desmoralitzat un membre del Comitè Pro Santa Cruz, organisme de l’oligarquia.

És per aquesta raó, que la fracció moderada de la burgesia acaba imposant la sortida “democràtica” de la successió constitucional elegint a Rodríguez com a nou president de la república capitalista boliviana.

El govern Rodríguez expressa la debilitat dels capitalistes bolivians

Eduardo Rodríguez, exministre de Sánchez de Lozada el 1985 i amb estudis de Dret a Harvard, és el representant polític de les fraccions més moderades de l’empresariat nacional i de les classes mitges.

En aquest sentit, l’administració Rodríguez és un govern dèbil l’objectiu del qual es limita a administrar una “transició” cap a les eleccions avançades i adormir les masses amb més reacció democràtica.

“El sistema democràtic, degudament renovat ha d’atendre aquesta agenda, però democràticament”, va sostenir referint-se a les demandes del poble pobre bolivià, assenyalant a més a més que ell “no pot fer política”, ni oferir més del que li toca complir. “Jo no faig demagògia”, declara Rodríguez després d’haver tingut una reunió amb els dirigents de El Alto en el dia d’avui (www.bolpress.com).

Però, és clar, al mancar-li al moviment de masses una direcció revolucionària organitzada, aquest pot complir amb el seu objectiu capitalista de consolidar la democràcia burgesa.

És per aquesta raó que la direcció de la FEJUVE li està donant una treva a Rodríguez i, aïllant a les altres organitzacions importants com la CSUTB, COB, FSTMB, Magisteri, etc. , s’ha reunit amb el govern trencant així l’aliança estratègica dels treballadors i de l’Assemblea Popular Nacional i Originària (AP). En realitat, aquests dirigents no creuen en la força dels treballadors per transformar la societat.

En tot això, el líder del MAS, Evo Morales, té enorme responsabilitat perquè va ser la sortida política que va proposar al país.

El rol d’Evo Morales i el MAS

D’aquesta manera, el líder masista va tornar a jugar en aquesta crisi el rol de salvador del règim. En efecte, Morales Ayma ve jugant el paper de pota esquerra del règim i contenció de les tendències més revolucionàries de les masses. En canvi, per la radicalització del moviment aquest ve sent molt qüestionat per sectors avançats de les masses i va ser influenciat per la seva base cocalera que el va obligar a donar un gir a l’esquerra en el seu discurs plantejant la nacionalització dels hidrocarburs.

Evo Morales acaba de declarar que: “Hem consultat a la major quantitat de companys mobilitzats, tant en el camp com a la ciutat, i la majoria demana un quart intermedi, una treva fins que el govern, el nou president, organitzi el seu equip de treball, els seus assessors... Rodríguez és un president de transició i té un mandat del poble i del Parlament”. (www.econoticiasbolivia.com).

La perspectiva

El nou president ha declarat que ell no pot fer res respecte el gas, les autonomies, etc. Ha dit que el seu govern està subordinat al congrés, el que pot encendre de nou el foc revolucionari.

Si bé és cert que la crisi revolucionària està per dissipar-se, el clima d’enorme tensió, gairebé de preguerra civil, no s’ha diluït.

El que és interessant d’aquesta insurrecció és que a diferència d’octubre, ha esta més organitzada i conscient, políticament parlant. Això s’expressa en la pèrdua de les il·lusions democràtiques per part de l’avantguarda en la consigna de l’Assemblea Constituent i que inclús arriba a plantejar la qüestió del poder polític com a mitjà per a aconseguir la nacionalització dels hidrocarburs.

El problema un cop més és el de la direcció i el partit revolucionari. Davant d’aquesta debilitat crucial, el nou govern pot obtenir un compàs d’espera de dies o setmanes, però difícilment una “lluna de mel” com la que va gaudir Mesa després d’octubre.

Rodríguez, el dia de la seva declaració a la nació va fer èmfasi en la necessitat d’un gran Acord Nacional. I l’Església i els empresaris han recolzat aquesta tàctica política. Aleshores, els propers dies seran de convocatòries i reunions per afermar l’Acord Nacional.

El president dels empresaris, Roberto Mustafá, va clamar també per la pau, per la fi de les protestes socials i va demanar que el gabinet que acompanyi Rodríguez presti atenció prioritària a la recuperació econòmica de l’aparat productiu.

“Esperem que aquesta transferència de comandaments en el marc constitucional restauri la pau i la tranquil·litat, que obri el camí cap a un futur per al benestar de tots els bolivians”, declara per la seva part l’Església Catòlica.

Abel Mamani, dirigent de la Fejuve-El Alto, va dir que l’Estat ha de deixar de subvencionar als partits polítics, de forma que les organitzacions populars puguin participar en l’acte d’eleccions en igualtat de condicions i no es reprodueixi el sistema polític imperant en el país (www.bolpress.com). Les declaracions de Mamani apunten a participar en les pròximes convocatòries electorals.

D’altra banda, el líder de la Central Obrera Boliviana (COB), Jaime Solares, va advertir que el poble no rifarà la seva lluita a canvi de res. “La vaga general i el bloqueig nacional de camions es mantenen i les mesures de pressió no seran aixecades només perquè s’hagin canviat les “fitxes” i s’hagi possessionat a un nou president de la República”. En canvi, els miners assalariats i afiliats a la COB acaben de retornar a les seves ciutats.

El moviment de les masses ha donat importants passes endavant en el temps transcorregut des de l’octubre de 2003, sobretot políticament. El règim té molt poc autoritat i, per tant, encara que pugui haver un cert retrocés en relació amb el punt àlgid de les mobilitzacions que ha representat les últimes jornades, la pròxima onada del moviment partirà indubtablement d’un punt més alt.

Per aquestes raons és més vital que mai la necessitat d’una direcció amb un pla de lluita clar i amb perspectives revolucionàries que puguin enllaçar amb l’avantguarda obrera, camperola i juvenil per dotar al moviment d’un partit que es prepari per a la propera insurrecció de masses o la guerra civil.

Per ara creiem que aquest pla passa per denunciar el pacte de Sucre i el nou govern. Cal rebutjar la treva política i és necessari fer un balanç de les jornades revolucionàries de les últimes setmanes.

Es fa necessari defensar i desenvolupar els embrions de poder dels treballadors. En aquest sentit és necessari fer públics i explicar quin ha de ser el rol de l’Assemblea Popular, a més a més de començar a treballar en els comitès d’autodefensa, de política, etc., així com la necessitat de dotar-nos d’una tàctica cap a les tropes de les forces armades i policials perquè la contrarevolució cruceña continuarà amb els seus plans colpistes i de construcció de la seva ala feixista de la Unión Juvenil Cruceñista (UJC).